Objectius i canvis que comportarà la llei de governs locals (II)

Fragment de l’article aparegut al número 26 de la revista Activitat Parlamentària Els objectius principals de la Llei de governs locals se centren, essencialment, a adequar els governs locals de Catalunya als requeriments de l’Estatut i a racionalitzar les estructures locals, i … Continua llegint

El projecte de llei de governs locals de Catalunya. Els antecedents (I)

Aquesta i les properes entrades del bloc les destinaré a compartir amb vosaltres els continguts del projecte de llei de governs locals, a través d’un article que surt publicat al darrer número de la revista Activitat Parlamentària, i en el … Continua llegint

Reformem l’administració local des de la proximitat

Aquesta setmana arriba l’esperada tramitació de la Llei de Governs Locals al Parlament de Catalunya. És una llei necessària i especialment oportuna. Necessària, perquè fa molt de temps que es reclama, i perquè diferents governs anteriors havien intentat tirar endavant … Continua llegint

Tots estem amb la Vall d’Aran

Faig aquest nou apunt al bloc anant cap a La Vall d’Aran. Allà on dilluns celebràvem els 700 anys de la Querimònia (la carta de privilegis de Jaume II a la Vall) avui veurem els danys i desperfectes causats per l’aigua. La força de la natura resulta a vegades impactant i demolidora. Però els aranesos són gent forta i decidida, i no tinc cap mena de dubte que es refaran d’aquests fets, que afortunadament només ens deixen un balanç de pèrdues materials. Molt importants, però tan sols materials. Ara toca estar amb l’Aran, ser solidaris i ajudar-los en tot allò que puguem.

Aquesta està sent una setmana molt intensa. Les dues cares de la moneda. Amb fets imprevistos, totalment inesperats com els de la Vall d’Aran. També, amb cites que tenim marcades al calendari des de fa temps, com l’assemblea general de militants  d’Unió a les comarques gironines, que fem demà divendres. Una assemblea especialment motivadora, que esperem que sigui participada i il·lusionant. Un acte que ens servirà per parlar, escoltar i construir plegats el futur d’Unió, el futur del partit a les nostres comarques, que també és el futur del nostre país. Avui resulta necessari, i som molts els que ens sentim amb energia per participar-hi. Ens veiem divendres!!!

La lluita per fer dèficit

Aquests dies assistim perplexes a un espectacle poc gratificant.

Davant l’elevació del sostre de dèficit autoritzat a l’Estat espanyol (finalment en un 6,5%) s’ha reobert el debat de si correspon o no correspon a la Generalitat, donat que assumeix un terç de la despesa pública a Catalunya, poder obtenir també, en la mateixa proporció, una relaxació del dèficit, en aquest cas, del 2,17%. D’entrada sembla una petició ben justa i raonable.

La lluita per esgarrapar unes dècimes de dèficit no és trivial. Cada dècima per a Catalunya representa uns 200 milions d’euros que, perquè entenguem la magnitud, és la totalitat de l’import que la Generalitat destinaria en el Programa d’Obres i Serveis a tots els ens locals catalans durant els propers quatre anys.

Però cal tenir en compte que el dèficit no és diner líquid. Simplement és el permís, l’autorització a presentar un resultat negatiu a finals d’any per un import major i, per tant, a buscar finançament per assumir les pèrdues i allargar en el temps el retorn d’aquests imports tan necessaris per al 2013.

Sorprèn enormement que l’Estat no vulgui compartir de forma equitativa aquest relaxament del dèficit. És tant com afirmar que l’Estat no vol que Catalunya faci el dèficit que li pertoca, per tal de poder fer, el propi Estat, un dèficit major.

Però encara sorprèn més que aquelles comunitats autònomes que tenen la sort de no necessitar aquest dèficit també el vulguin, si Catalunya l’ha de tenir. De fet, la Generalitat no està reclamant res que no li pertoqui. El que resulta absurd és negar el repartiment asimètric del relaxament si hi ha necessitats diferents.

Tot això m’ha portat a recordar aquella història en la qual un ric pare, per tal d’intentar corregir l’enveja que una de les seves dues filles sentia cap a l’altra, va prometre a la filla envejosa donar-li qualsevol desig que demanés, amb l’única condició que hauria d’acceptar que la seva germana rebria el doble. Després de pensar uns minuts, la filla envejosa va demanar al seu pare que li arranqués un ull…