La meva visió sobre l’avantprojecte de Gallardón

Hem de poder debatre sobre qualsevol qüestió i, també, sobre la interrupció voluntària de l’embaràs.

No hem de tenir por al debat i per això els diputats d’Unió al Congrés han votat contra la retirada de l’avantprojecte presentat pel ministre Gallardón. Per permetre, així, que es debati aquest tema. Em sembla raonable.

He llegit l’avantprojecte, i un cop estudiat puc afirmar, sense dubtes, que no m’agrada tal i com està plantejat avui per avui.

No m’agrada per molts motius, que intentaré desgranar, essent conscient que aquest és un tema delicat i en el que més enllà de la correcció o incorrecció jurídica i pràctica, hi conflueixen elements de consciència molt importants.

Vagi per endavant que defenso plenament el dret a la vida, i que aquest dret comporta, al meu entendre, una necessària limitació per practicar la interrupció voluntària de l’embaràs de forma lliure i total. Ara bé, dit això, també cal recordar que la política ha de ser capaç de traslladar el pla teòric a la pràctica, mitjançant les lleis, ja que en cas de no fer-ho, l’aplicació de la norma pot comportar resultats injustos, i fins i tot immorals. Insisteixo, injustos i immorals.

L’any 1985, es va modificar el Codi Penal, per una llei orgànica que permetia la interrupció voluntària de l’embaràs en determinats supòsits (violació, risc per la salut física o psíquica de la dona, malformació del fetus). Aquesta reforma fou mantinguda per diversos governs de PSOE i PP, i va estar vigent fins l’any 2010, quan una nova regulació va determinar les normes de la interrupció voluntària de l’embaràs. Si bé és cert que aquesta llei, al meu entendre, resolia desafortunadament alguns aspectes (com el paper absent dels pares en casos de menors embarassades), també és cert que establia un criteri molt clarificador pel que fa a terminis, que objectivava la pràctica, i evitava el frau de llei i la desigualtat entre persones, segons les seves possibilitats econòmiques. Així, la regulació actualment vigent permet practicar una interrupció voluntària de l’embaràs dintre de les 14 setmanes de gestació sense necessitat d’al·legar cap trastorn, dintre de les 22 setmanes quan existeixin riscos vitals per a la dona i anomalies fetals, i dintre de tot el període de gestació quan hi hagi malformacions del fetus incompatibles amb la vida.

La proposta del Ministre Gallardón redueix a dotze setmanes la interrupció en cas de violació i suprimeix el supòsit de malformació del fetus. Considera no punible la interrupció realitzada quan el fetus presenti una anomalia incompatible amb la vida, sempre i quan es faci dintre les 22 setmanes, o en un termini superior, només si no s’hagués detectat amb anterioritat. També però, introdueix un feixuc tràmit burocràtic per a les dones que es trobin en aquesta situació.

Si bé en el pla teòric es pot admetre que cal garantir la màxima informació a les persones que han de prendre la decisió d’interrompre el seu embaràs, en el pla pràctic no es poden posar més entrebancs del compte a qui es troba en una situació que no podem oblidar que no li és gens desitjable i que en la majoria de casos li genera una situació, per ella sola, prou angoixant.

Teòricament, la introducció de l’excepció del risc a la salut psíquica de la embarassada resulta del tot necessària quan s’està derogant el supòsit objectiu de permetre la interrupció dintre les 14 setmanes de gestació, però a la pràctica aquesta excepció acaba donant cobertura a la doble moral i permet a qui té mitjans econòmics aconseguir allò que d’altres en pitjor situació socioeconòmica no podran aconseguir, o només podran fer-ho sense garanties legals i sanitàries.

En definitiva, sóc de l’opinió que Unió Democràtica de Catalunya ha de debatre profundament sobre aquest tema sense oblidar que a més de defensar el dret a la vida, defensem la dignitat de les persones i la igualtat d’oportunitats i de tracte. Un partit humanista com el nostre ha d’evitar, en tot cas, que una regulació pugui acabar desequilibrant aquests valors tan importants.

Una vegada més el PP ha d’entendre que no pot impulsar reformes que no tenen el consens de la població, perquè ens governen a tots, fins i tot a qui no els hem votat.

I sobretot ha de ser conscient que allò que pot ser efectiu en el pla teòric, també ha de ser consistent en el pla pràctic, i que, per sobre de tot, no s’hi val a deixar escletxes que facin possible la doble moral o la doble vara de mesurar, en funció de la capacitat econòmica, perquè així guanya el pitjor de la política, que és el cinisme.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s