La lluita per fer dèficit

Aquests dies assistim perplexes a un espectacle poc gratificant.

Davant l’elevació del sostre de dèficit autoritzat a l’Estat espanyol (finalment en un 6,5%) s’ha reobert el debat de si correspon o no correspon a la Generalitat, donat que assumeix un terç de la despesa pública a Catalunya, poder obtenir també, en la mateixa proporció, una relaxació del dèficit, en aquest cas, del 2,17%. D’entrada sembla una petició ben justa i raonable.

La lluita per esgarrapar unes dècimes de dèficit no és trivial. Cada dècima per a Catalunya representa uns 200 milions d’euros que, perquè entenguem la magnitud, és la totalitat de l’import que la Generalitat destinaria en el Programa d’Obres i Serveis a tots els ens locals catalans durant els propers quatre anys.

Però cal tenir en compte que el dèficit no és diner líquid. Simplement és el permís, l’autorització a presentar un resultat negatiu a finals d’any per un import major i, per tant, a buscar finançament per assumir les pèrdues i allargar en el temps el retorn d’aquests imports tan necessaris per al 2013.

Sorprèn enormement que l’Estat no vulgui compartir de forma equitativa aquest relaxament del dèficit. És tant com afirmar que l’Estat no vol que Catalunya faci el dèficit que li pertoca, per tal de poder fer, el propi Estat, un dèficit major.

Però encara sorprèn més que aquelles comunitats autònomes que tenen la sort de no necessitar aquest dèficit també el vulguin, si Catalunya l’ha de tenir. De fet, la Generalitat no està reclamant res que no li pertoqui. El que resulta absurd és negar el repartiment asimètric del relaxament si hi ha necessitats diferents.

Tot això m’ha portat a recordar aquella història en la qual un ric pare, per tal d’intentar corregir l’enveja que una de les seves dues filles sentia cap a l’altra, va prometre a la filla envejosa donar-li qualsevol desig que demanés, amb l’única condició que hauria d’acceptar que la seva germana rebria el doble. Després de pensar uns minuts, la filla envejosa va demanar al seu pare que li arranqués un ull…

Anuncis

Converses a la ràdio

programa cope

Un moment de la tertúlia

Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de participar al programa Converses gironines, una tertúlia radiofònica distesa que emet Cope Girona. Un format que, com el nom indica, permet dialogar i conversar  sobre l’actualitat, des d’una òptica evidentment gironina. Durant el programa, acompanyat pels periodistes Lluís Arté i Josep Víctor Gay, que tenen la virtut de fer-te sentir a gust, hem tingut temps d’abordar diferents qüestions relacionades amb la Intercomarcal d’Unió a Girona, i amb la meva faceta com a Secretari de Cooperació i Coordinació de les Administracions Locals.

A banda  de repassar com han estat aquests primers quatre mesos al capdavant del partit a Girona i donar algunes pinzellades de la nova llei de governs locals que estem preparant a la Generalitat, també hem reflexionat  sobre la situació de la política en general i l’actual malestar social envers la política. En aquest sentit, aquest tema em preocupa especialment. Dins la conversa he explicat que la realitat dels moments que vivim ens obliga a ser autocrítics, buscar noves fórmules per connectar amb els ciutadans, i evitar aquest distanciament que ja sembla que sigui una dinàmica normalitzada.  Cal que treballem per a les persones i per fer polítiques des de la sensibilitat social. I aquest és el nostre objectiu principal, no ens cansarem de comunicar-lo i posar-lo en pràctica des de les administracions en les quals estiguem presents. Ara, més enllà de la detecció del problema, hem d’implantar, des de dins, solucions.Aviat us explicaré una de les accions que hem impulsat en aquest àmbit: un procés participatiu entre la nostra militància, amb l’objectiu de recollir propostes de caràcter social que els nostres regidors i alcaldes puguin impulsar des dels ajuntaments.

Durant el programa també he8m recordat que aquest 2013 es commemora el 75è aniversari de l’afusellament de Carrasco i Formiguera, destacat militant d’Unió que va ser diputat per Girona. A banda de l’homenatge que fa unes setmanes es va fer a la Casa de Cultura, tenim previst organitzar nous actes per a recordar la seva figura, que a més de ser crucial per Unió, ho fou per Catalunya. Us en mantindrem informats.

Els paranys del govern de l’Estat

En els darrers temps, i molt especialment els darrers mesos, el Govern de l’Estat ha dissenyat metòdicament un conjunt de paranys dirigits a la ciutadania en la seva majoria, però també a les diferents administracions.

El diccionari defineix la paraula parany com “artifici ordit contra algú, especialment per atrapar-lo, fer-lo caure, seduir-lo”.

Els artificis ordits per l’Estat estan pensats per seduir el pensament majoritari de ciutadans i administracions i, no s’escapa a ningú, per malmetre la solidesa de l’autogovern de Catalunya.

El parany arriba a ser sublim quan, més enllà de seduir els ciutadans i administracions de fora de Catalunya, arriba a seduir ciutadans i administracions del nostre país. En aquest cas esdevé especialment maliciós.

Així, amb l’excusa del rigor, la llibertat, l’eficiència i l’estabilitat pressupostària, l’Estat va introduint paranys, que més enllà de buscar aquests bondadosos objectius, pretenen recentralitzar i fer perdre autogovern, així com afeblir les institucions pròpies de Catalunya.

Tenim diferents exemples de parany: que Catalunya malbarata recursos en defensa de la seva llengua o la seva identitat, que els ciutadans han d’escollir en llibertat la llengua que volen a l’escola, etc.

Un exemple  de parany que em molesta de manera especial és la proliferació continuada de comentaris o dades referides a les males gestions municipals. De les bones, no en sentim a parlar. En canvi, hem escoltat afirmacions (en alguns casos sorprenents) del govern de l’Estat elevant a norma allò que és excepcional i fent creure als ciutadans que tots els problemes econòmics rauen en el malbaratament de recursos públics per part dels alcaldes. Només una dada: de tot l’endeutament de les administracions públiques, l’endeutament dels ens locals l’any 2012 representava tan sols el 4% del PIB, mentre que l’endeutament de l’Estat representa el 72,3% del PIB. I una altra dada: dins d’aquest 4% hi ha la ciutat de Madrid, que ella sola acumula un deute de 7.429 milions d’euros, mentre que tots els ens locals catalans (ajuntaments, consells comarcals, diputacions, inclosa la ciutat de Barcelona) sumen 6.000 milions d’euros. D’altra banda, es diu que els serveis als municipis petits són molt més cars que en les grans ciutats (cosa d’altra banda evident i que no se soluciona elevant la prestació del servei), i en contraposició a això tenim que a Catalunya, la mitjana de tots els municipis inferiors a 100.000 habitants no han fet dèficit l’any 2012, per la qual cosa són absolutament sostenibles econòmicament.

Un dels altres paranys gravíssims és mostrar la Generalitat com una pèssima gestora de les seves responsabilitats. Mentre que tots els departaments de la Generalitat han vist reduïdes i en molts casos eliminades les partides pressupostàries provinents de l’Estat, les ciutats més grans i les diputacions les han vist incrementades. L’Estat no tan sols no ens paga el que ens deu, sinó que ens redueix els recursos i a més ens dificulta compartir el marge de dèficit que ens correspondria. En definitiva va quallant el missatge: el que depèn de l’Estat, funciona, amb pagaments i cobraments puntuals; la Generalitat i el que d’ella depèn no.

L’inconscient dels ciutadans, i el que és més greu, d’alguns alcaldes i representants públics, va interioritzant aquest missatge: l’Estat paga bé, la Generalitat malament, l’Estat funciona, la Generalitat no.  Algú comença a qüestionar l’administració autonòmica a casa nostra.  Però resulta que qui té la clau de la caixa i decideix quina quantitat i en quin moment se’ns facilita crèdit, tresoreria i recursos, és l’Estat.

És evident que pot resultar difícil no caure en aquests paranys, donat que és molt més complex entendre el malbaratament de recursos públics en alguns ministeris, en inversions que ens queden llunyanes, en aportacions monstruoses a entitats bancàries, que no pas el malbaratament de recursos en un pavelló d’esports inacabat i que tenim al costat de casa, que veiem cada dia i que ens indigna. També hem de corregir això, però en cap cas ens podem empassar que sigui l’origen de tots els mals. Perquè no ho és.

Reflexions i debat sobre la nova llei de governs locals a la Cerdanya

Una llei com la que estem preparant des del Departament de Governació de la Generalitat, que suposarà una profunda reforma de l’administració local a Catalunya, només es pot fer des del coneixement de les peculiaritats de cada territori. Per això, una de les nostres prioritats és reunir-nos amb el Consell d’Alcaldes de les nostres comarques, a fi de reflexionar i debatre sobre tots aquells temes que els puguin inquietar i també recollir les seves aportacions.

Divendres passat va ser el torn de la Cerdanya. Juntament amb la Vicepresidenta Joana Ortega vam mantenir una reunió de treball a l’Ajuntament de Llívia, durant la qual l’alcaldessa Sílvia Orriols i els regidors ens van comentar les necessitats especials que té un municipi com el seu, envoltat de territori francès. La seva peculiar situació en condiciona el dia a dia, i va ser positiu informar-nos sobre el terreny d’allò que els preocupa i voldrien millorar.

1web

Reunió a l’Ajuntament de Llívia

Després de visitar l’Ajuntament, el Consell d’Alcaldes de la Cerdanya es va reunir al Consell Comarcal, a Puigcerdà. Una trobada durant la qual ens van informar de les disfuncions que pateix la Cerdanya, en estar partida en dues províncies. La Vicepresidenta va garantir la interlocució amb el nostre Departament per intentar superar-les.

Jornades com aquesta, d’intercanvi d’impressions i reflexions, formen part de la nostra dinàmica de treball, en seguirem fent arreu del territori ja que és escoltant les persones que treballen des dels seus municipis, des les seves comarques, quan es coneixen les seves prioritats, les seves preocupacions i els seus objectius. Sense anar més lluny, aquest divendres visitem el Pallars Sobirà, on ens reunirem amb el seu Consell d’Alcaldes.

L’administració local, ara

Aquest article que comparteixo avui va aparèixer publicat al diari El Punt, edició Girona, el diumenge 28 d’abril

Arran de la crisi econòmica, moltes administracions, per no dir totes, s’han situat en el punt de mira de l’opinió pública. En qualsevol cas, i al meu entendre, de manera injusta, s’ha volgut estendre una imatge molt dolenta de l’administració local. Crec que això no és casual, i que respon a una voluntat dirigida de distreure els ciutadans, fent-los creure que la solució dels problemes de l’Administració està centrada en resoldre els excessos locals, els exemples dels quals, tot i que excepcionals, esdevenen per lògica molt més propers i comprensibles. És obvi que la proliferació d’organismes resulta desaconsellable, i que l’administració local també ha de millorar en eficàcia, però també resulta del tot demostrable que, de totes les administracions, la local és la més eficient i la més propera als ciutadans. I a més, quan més petits son els municipis, millors són les seves dades tan d’endeutament com de gestió pressupostària.

Darrerament, però, amb l’únic argument del sobredimensionament administratiu i de la seva manca d’eficiència, hi ha qui d’una manera simplista pretén suprimir, sense més, totes o gairebé totes les estructures administratives i polítiques existents, sense tenir en compte ni el model de país ni els serveis que cal o que no cal prestar, ni les conseqüències reals i efectives d’aquests canvis.

D’altra banda, també sorprèn que en l’actual context encara hi hagi veus que pretenguin el manteniment d’unes estructures sobredimensionades que, fins i tot essent sostenibles, no estan justificades.

A tot això s’hi ha sumat, en les darreres setmanes, l’aparició d’una proposta de reforma de la legislació bàsica de l’Estat en matèria local. Aquest projecte, que neix amb el pretext de la crisi i el necessari ajust financer, suposa en realitat una voluntat recentralitzadora inacceptable que, de prosperar en la seva actual redacció, fulminaria les competències pròpies de Catalunya en algunes matèries i suposaria un atac en tota regla al principi d’autonomia local. La reforma estatal pretén sotmetre a tots els municipis a una revisió del cost dels serveis per habitant, elevant la prestació dels serveis a les Diputacions en tots aquells que superin aquest preu mitjà. Algú creu que podem equiparar els costos per servei/habitant d’un petit municipi de muntanya als que té una gran ciutat? Per pura lògica, sempre resultarà més car prestar els serveis bàsics a les poblacions amb pocs habitants. Si la reforma estatal no respectés les competències exclusives que la Generalitat ostenta en la matèria, es podria arribar a l’absurd de que 188 dels 211 municipis de les comarques gironines, tot i disposar de recursos per a gestionar els seus serveis, en patissin la seva usurpació.

Catalunya treballa des de fa molts mesos en la seva pròpia reforma, que pretén impulsar mesures de millora i eficiència del món local, clarificar competències i eliminar estructures sobreres, fomentar la coordinació de tots els actors locals, i desenvolupar el nostre estatut, però salvaguardant, sobretot, els principis d’autonomia local, de subsidiarietat i de diferenciació dels territoris i els municipis.

Catalunya, com a nació, no es pot resignar a convertir-se en una simple regió espanyola, i per això mateix no hem de deixar imposar un model que no ens és vàlid, ni tampoc podem renunciar a la participació dels municipis en assumptes tan importants com la salut o l’educació. Catalunya ha d’aprofitar aquest context per a impulsar una reforma important de l’administració local, que la faci encara més eficient i més sostenible, i que respongui a les necessitats i inquietuds dels nostres temps. Crec sincerament que la reforma impulsada per la Vicepresidenta Ortega ho aconsegueix.

És convenient una reforma local? Ho és. Ara bé, que no ens imposin una reforma des de Madrid que ni ens aportaria cap millora ni cap estalvi. No ens espatllin el que funciona, i deixi’ns millorar a nosaltres des del coneixement, des de la proximitat, i des de les nostres competències exclusives. I sobretot, no ens facin combregar amb rodes de molí. Saben què passa? Que nosaltres tenim les dades. I les dades demostren que l’Administració Local a Catalunya, si bé pot millorar, compta amb una notable gestió, a anys llum de la de l’Administració Estatal.